AGOST

No feu culpable ningú de la desfera del l'home.
El lliurament estèril de la paraula, do
dels antres, quan la nit, la glaçada, conrea
un foc venusià, i el sol, ésser de boires
defalleix. Aquest glop, glop de no-res, encesos
més secreta de l'home, perquè no calen armes
per vèncer l'home: ja els llampecs en són un signe. Escardalens,
diuen el vil secret, la covardia,
el bord desig, emblemes, jous immemorials
d'abjecció. Crineres, vanes al vent, portades
pel corrent de la neu núbil d'un cos, cremadissa
que guarneix la claror. ¿Ets inmortal tu, ara,
riota de la carn, tu, que potser has guarit
la servil passió? Sí, li cal molt a l'home
per abastar l'amplària del seu desig, i el seu
desig és el no-res. L'escut fosc de la lluna,
l'escut lívid del sol, quin astre amaguen?
¿Quines ones, quina ignició
d'espays lluyans? Pels roquissars
trontolla aquesta claror lúgubre,
rescat hostil d'or sotmès, despulles
d'un esquinçall. Si la joia, funesta,
d'un mes llòbrec avenc poués la llum, i, ulls clucs,
l'enyor, l'escarceller cec del sentir,
fes del pit la sageta, el dissortat casal! Perquè, al vent,
no li cal sentir el pes del vent, quan, viu, tremola
als gallardets, els passos del vent de primavera.

Així l'home. No es diu el sue nom: primavera.
I ho és. Qui diu el nom? Quins llavis —són mortals?— diuen la nit? Quins ulls
veuen la nit? Quins ulls són la nit?